Què vol dir acompanyar als infants de manera respectuosa? Què significa respectar? Què és el que cal que respectem? El verb respectar ve del llatí i significa «tornar a mirar». Respectar una persona, un col.lectiu o un procés vol dir revisar (nos), qüestionar (nos), acceptar (nos), explorar (nos). Vol dir donar sempre una altra oportunitat, integrar la humiltat en la nostra mirada, deixar el cap en silenci i observar sense judici alló que succeeix. Vol dir permetre que les nostres creences i expectatives es puguin transformar.

Ni ara, ni al setembre, ni mai. Escric des de la indignació i la incomprensió. I escric també des de l'experiència que em donen quinze anys de recorregut en el camp de la psicologia familiar i l'àmbit educatiu. Fa uns dies vam començar a rebre imatges i declaracions sobre la tornada a les escoles en alguns països. Les de França van ser especialment impactants i, uns dies després, van tancar més de setanta centres, prova que no era el moment ni van funcionar les mesures com esperaven. Des de llavors nombroses veus, entre les quals em sumo, no hem parat de qüestionar-nos, encara més, què està passant. De debò és necessari obrir els centres educatius? D'on sorgeix aquesta necessitat? En quines condicions estem disposats a viure aquesta experiència?

Portem deu setmanes a casa rebent el missatge de que ens hem de cuidar. Però, que significa això? Com ho fem per cuidar-nos en un estat d’alarma? Què entenem per cuidar? En la meva tasca d’acompanyament terapéutic considero imprescindible introduir una persectiva psicosocial i política a l’hora de transitar allò que estem vivint. És molt diferent connectar amb el desig i la necessitat de cuidar-me i cuidar les persones que tinc a prop si em situo en un context sociopolític que reconeix i valora les tasques de cura o si, per contra, em situo en el context d’un sistema capitalista i classista que es sostè per dinàmiques de producció i consum, perpetuant opressions i desigualtats. Es també molt diferent cuidar-me quan porto una setmana de vacances que quan porto deu setmanes d’incertesa intentant conciliar les diverses esferes de la vida.  Es també molt diferent si sóc una persona gran que viu sola, si sóc personal sanitari, si visc al carrer, si visc en una situació no regularitzada, si necessito seguir teletreballant com sigui mentre convisc amb criatures que depenen de mi, etc. Tenir en compte el context i situar-me en el present facilita l’autocompasió i la tolerància a la frustració.

En una xerrada sobre pantalles i noves tecnologies, una mare em va preguntar: «quants minuts de pantalla al dia recomanes per a un nen de 3 o 4 anys?». La meva resposta va ser: «zero». Encara recordo la cara d’aquella mare, entre sorpresa i bloquejada. Darrera d’una pregunta com aquesta, sovint esperem trobar una resposta que ens tranquilitzi, una resposta que ens afirmi que «no ho estem fent tant malament». Però la resposta real segueix sent «zero». Aquí m’agradaria diferenciar entre manipular un aparell electrónic (móbil, tablet, ordinador) i visualitzar una pantalla. Abans dels dos anys soc conduntent: «zero, de tot». Dels dos als sis anys podem regular l’estona de pantalla segons l’edat, sent aquesta el mínim possible i sempre supervisada, és a dir, triant els continguts i acompanyant-los. En aquesta etapa també soc conduntent: la meva opinió és que cap criatura abans dels 6/7 anys hauria de manipular un aparell electrónic.

Sóc un home, blanc, heterosexual, cisgenerisme, de classe mitjana. Entre altres coses, això vol dir que la meva vida és un luxe ple de recompenses. Vaig a cobrar un sou just per la meva feina, vaig a caminar pel carrer amb seguretat, vaig a tenir veu en qualsevol espai, vaig a tenir relacions sexuals i afectives amb fluïdesa. I ara, a més, si m'ocupo de qualsevol tasca relacionada amb la cura (acompanyar la meva filla a l'escola, posar rentadores, organitzar la compra) vaig a tenir un reconeixement per sobre del que és just, com mai ho ha tingut una dona. En definitiva, si no faig res seguiré perpetuant un sistema heteropatriarcal que destrossa vides.

Una amiga m’explicava que, de camí a la muntanya, les seves filles li van demanar si podia aturar el cotxe per contemplar el paisatge des d’un dels punts més alts. La carretera era estreta, amb moltes corbes i amb poques tanques de protecció. A més ella pateix episodis de vertigen. Va pensar que era massa perillós. Després va pensar que les seves filles tenien dret a gaudir d’aquelles vistes. Va pensar que podia ser un moment bonic per compartir amb elles, per parlar del que podien veure des d’aquell punt, intercanviar experiències, sensacions. En fi, un moment d’aprenentatge i de vinculació entre elles, un moment per créixer. Però tenia por. Por a tenir vertigen i que les seves filles ho veiessin, por a que hi hagués un accident, por a no poder controlar la situació. Com podia oferir aquella oportunitat de creixement a les seves filles? Com podia gaudir d’aquell moment sense projectar les seves pors?